Argelaguer viu

Si una important virtut ha tingut sempre en Josep Deltell Pérez, són les portes sempre obertes per entrar a casa, una casa amb poca llum però amb molta història i molt carinyo.
Jo el deuria conèixer a ell i família quan jo tenia 8 o 9 anys, en arribar la nostra família al poble d’Argelaguer. A molts nens i nenes ens va donar una espenta per a jugar i experimentar a la natura, crear joguines, i construir fins i tot una caseta forestal.

Amb els meus pares, la CNT era més aviat aigua passada, després d’un canvi d’aires que havia de portar la tranquil·litat, però quan hi havia conversa amb en Pepito era quan m’arribava informació política i històrica: la relació de l’ésser humà i la natura, l’alternativa econòmica llibertària enfront del comunisme de l’Estat, una guerra i un exili,…

Pel poc que sentia parlar de l’estat de coses, des de nen que he tingut clar que, mentre hi hagi estat, la policia política existeix i existirà, i que per aquesta gent la finalitat justifica els mitjans. Així vaig créixer amb certa por a participar obertament amb moviments socials, polítics o sindicals fins a tenir 28 o 30 anys.
Ara ja fa un temps que milito a la històrica organització anarcosindicalista i, quan ens hem tornat a trobar, tot el què en Pepito explicava tenia tot el sentit i normalitat del món. Per la seva alegria, li vaig explicar que tant a dins com a fora la CNT no paro de treballar per una societat lliure i honesta, sense el llast de l’Estat, el Capital, les fronteres, l’explotació contra les persones ni contra la Natura.

Pepito: com ja saps, jo i moltes altres persones prenem el relleu de la vostra generació, que per mi és el millor referent de tota la història de tota la humanitat. Caminarem cap a una pròspera Revolució Social, i entregarem el teu testimoni als nostres fills i nets.

Des de la plana de l’Empordà, a 1 de desembre del 2008.

Hijo del pueblo, te oprimen cadenas
y esa injusticia no puede seguir,
si tu existencia es un mundo de penas
antes que esclavo prefiero morir.
Esos burgueses, asaz egoístas,
que así desprecian la Humanidad,
serán barridos por los anarquistas
al fuerte grito de libertad.

Rojo pendón, no más sufrir,
la explotación ha de sucumbir.
Levántate, pueblo leal,
al grito de revolución social.
Vindicación no hay que pedir;
sólo la unión la podrá exigir.
Nuestro pavés no romperás.
Torpe burgués.
¡Atrás! ¡Atrás!

Los corazones obreros que laten
por nuestra causa, felices serán.
si entusiasmados y unidos combaten,
de la victoria, la palma obtendrán.
Los proletarios a la burguesía
han de tratarla con altivez,
y combatirla también a porfía
por su malvada estupidez.

Rojo pendón, no más sufrir,
la explotación ha de sucumbir.
Levántate, pueblo leal,
al grito de revolución social.
Vindicación no hay que pedir;
sólo la unión la podrá exigir.
Nuestro pavés no romperás.
Torpe burgués.
¡Atrás! ¡Atrás!